No saps?
A l'inici de l'any
quan comencen a florir els ametllers
quan les cigonyes arriben...
sento necessitat d'apropar-me a tu.
Qualsevol excusa em val
desitjo saber-ne més
ens enviem missatges,
enmig de la música
de cants a la natura
de pensaments
de desitjos de canviar el món
de bones intencions...
Cada dia fas la pujadeta amb empenta
rere l'Anneta,
ens trobem
sempre somrius
poques paraules, però molt intenses
a l'arribar, al marxar
potser la feina ens espera.
Ens transmetem alguna inquietud
quedem que algun dia anirem a córrer.
No ens coneixem gaire
però sentim que podem pensar semblant
en algunes coses...
Un dia et dic,
no conec en David, cóm és?
No recordo les teves paraules
ni veig la teva expressió
ja que mig caminem,
però sí sento
la teva resposta
d'una senzillesa brutal
d'una tendresa extrema
amb tanta plenitud...
que resto embadalida i impregnada
de la intensitat i calidesa de les teves paraules
de l'amor que desprens pels teus fills, pel Natxo,
per tot el teu entorn...
Endevino el teu esguard sense mirar-te.
Sempre recordaré aquells instants...
I després, al cap de poc temps
"El somni"
un somni de nen gairebé adolescent.
I alguna cosa m'apropa a tu
tu que sempre ets positiva, animosa
i sempre fas sentir bé als que son vora teu.
No saps?
M'escrius dient-me que el David prepara
una música pel setembre "Los niños del coro"
i que enyores l'Anneta, està de colònies...
I al cap de poc temps
abans d'entrar al concert
em trobes i em dius que és una música molt bonica
amb tanta alegria, que
fins i tot la meva amiga es sorprèn.
I un dia més tard
les veus del Glòria de Vivaldi
comencen a enlairar-se
en un petit i etern viatge de cinc dies
camí del cel...
Després, el David, a tots ens canvia
ara som diferents, com aigua del riu que sempre flueix
per molts entrebancs que hi trobem,
com petits brins d'herba
inquiets per créixer, sense egoismes ni recances.
Hem après a escoltar més l'instant
a ser més conscients
i a donar i estimar més de debò.
No saps?
Ara sento que, de la terra al cel
sols hi ha un pas
molt petitet i alhora molt immens!
Gràcies.
Us estimo,
Xènia
12 de gener de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada