Arxiu del Blog del David: Carta al David

Àngela

"Els fills que han marxat ens han deixat una gran herència. De nosaltres depèn no malbaratar aquesta riquesa, sinó intentar fer-la créixer, fer que augmenti i es multipliqui en el nostre interior, en les persones que estimem i en el nostre entorn."
Mercè

Avui l'Àngela hauria fet 19 anys; ha fet 19 anys, de fet, des del dia que va néixer. Volem fer arribar una forta abraçada carregada de gratitud als seus pares, la Mercè i el Manel, i també a la Roser, al seva tieta, que tant ens han ajudat en aquests darrers mesos, així com a la dolça Núria, germana bessona de l'Àngela. Felicitats a les dues!!!

27-Nov-2008

Carme, gràcies per aquest nou regal, què em va causar un fort impacte. Perquè aquelles fotos les tenia al meu cor des de que les vam fer. Recordo amb intensitat aquell dia. Estàvem a Holanda i va ser el dia del cèlebre eclipsi del 11.08.1999. Llavors jo sentia que el meu món érem nosaltres quatre i que no necessitava res més. Vam anar a aquell camp de flors i el David, amb només quatre anyets, em va sorprendre pel seu entusiasme davant d'aquella explosió de color i vida. Va recollir unes quantes flors que va trobar ja arrencades i poc desprès va tenir la necessitat de replantar-les al camí, a l'únic lloc que semblava erm i sense vida. Jo vaig fer aquelles fotos i eren el meu tresor. Ningú en va fer massa cas, però jo els hi tenia un amor especial. Em vaig sentir especialment emocionat que haguessis reparat en aquestes fotos en concret.

Anna Montero

También el otro día, al entrar en la habitación de Anna me fijé en el llavero que le trajo Jordi, cuando fue a Budapest con la Escuela de Música. Es un llavero plateado, en forma de corazón. Inmediatamente me acordé de David y pensé las conexiones que puede llegar a tener la vida. Cuando Teresa, la mamá de Jordi, me comentó que un niño de los que habían ido con su hijo a Hungría había fallecido víctima de un atropello, intenté ponerme en el lugar de los padres pero no quise ni pensarlo. Quizá porque en aquel momento Anna se encontraba todavía aislada en la cámara, la nueva médula comenzaba a responder y empezábamos a sentirnos algo optimistas. Quién me iba a decir que, al cabo de unos meses, los padres de aquel niño y nosotros íbamos a conocernos y a compartir unos sentimientos tan intensos.....

blog de l'Anna Montero

Avui dia 9 de gener, el nostre estimat David fa 13 anys

Són dies molt complicats, tothom s'estima el David. Tristesa, moments de desesperació, desànim i la incomprensió del succeït. Perdoneu si no he pogut ni escriure ni expressar en alguns moments els meus sentiments fins ara, m'ha estat difícil; no perquè no estigueu tant el David com vosaltres en el meu pensament i en el meu cor, sinó perquè em feia por sentir el dolor a l'hora de fer-ho. Avui això s'ha acabat!, penso que el millor tresor que tenim és parlar d'ell i recordar-lo en tot moment, encara que apareguin les llàgrimes en els nostres ulls.

David, ens toca a nosaltres donar-te vida amb el nostre record; massa aviat per deixar-nos, massa especial per aquest món.

Ens has deixat per volar en l'aire més pur, com les papallones; per córrer per l'herba més fresca; per navegar en el mar més calmat i càlid. No t'oblidarem mai, sempre restaràs amb nosaltres.

T'estimo David, sempre al meu cor. Us estimo, un petó. Mercè Saguer

Publicat a la pàgina de l"Àlex Manz

09-gen-08:
Fa pocs díes els meus pares van conéixer els pares Natxo i Anna i la germana Anna d'en David Rovira, que malhauradament va morir el 20-mai-07 atropellat per un cotxe a Budapest. Son unes persones molt especials i carinyoses. Soc feliç que s'hagin conegut, perquè us podeu imaginar, en David i jo ens hem fet bons amics - ell m'ensenya a tocar la guitarra, i jo a ell anar en motos del cel :-).
En pare d'en David li ha fet un blog extraordinari: http://natxorovira.blogspot.com/
Ah, i avui ès l'aniversari d'en David, ha fet 13 anys.

Aquest escrit està a la pàgina de l'Àlex Manz, a l'aparatat 'AMICS'. Gràcies, Andreas i família!!

Un regal d"aniversari pel DAVID

Avui he pensat especialment amb tu, David
una jornada bonica, única
t'he tingut present,
quan el sol ha sortit
enmig de la canalla
entre les joguines de reis
en els núvols que es fan i desfan
en la música del silenci
en la il.lusió dels teus pares
i de l'Anneta, que s'ha posat especialment bonica
per la festa dels teus 13 anys.
En la caminada
sobretot quan feia pujada
en les converses amb els meus amics
i al capvespre
que per cert, avui, no ho saps?
ja comença ha arribar més tard...
Avui... com cada dia!

T'estimo, David. Un petó,
Xènia

Poema

Por un tiempo, os prestaré un hijo Mío, dijo Dios para que lo améis mientras viva y lo lloréis cuando muera.

Serán seis o siete semanas,

o treinta años, o quizá tres.

¿Queréis cuidarlo por Mí

hasta que lo llame de nuevo?

Os alegrará con su encanto

y aún si su estancia es breve

tendréis queridos recuerdos de él

que os aliviarán vuestra pena

No puedo deciros si se quedará

puesto que todo lo de la Tierra es pasajero,

pero ahí abajo, se enseñan lecciones

que quiero que ése, mi niño, aprenda

Y ahí, con vosotros en la Tierra,

ése hijo os presto, que es Mío

para que alcance a muchas almas,

con las lecciones que yo envío

Miré por todo el mundo

buscando personas honradas,

y, entre la multitud que camina por la vida

os elegí a vosotros

Dadle todo vuestro amor.

No creáis que es labor vana,

ni me odiéis cuando lo llame de regreso

para llevármelo otra vez

Me gustaría que dijeráis:

"¡Señor Dios, hágase Tu voluntad!"

Por la alegría que ése niño ha traído

corremos todos los riesgos

Lo acogimos con ternura,

lo queremos todo lo que podemos,

y, por la felicidad que hemos conocido,

estaremos siempre agradecidos

Pero Tú, viniste a buscarlo

antes de lo que pensábamos

Bendito Dios, perdona nuestra aflicción,

y ayúdanos a comprender

Del Llibre "Los niños y la Muerte" de E.K.R.

"El Profeta"

"Vuestros hijos no son vuestros hijos. Son los hijos y la hijas del anhelo de la Vida, ansiosa por perpetuarse. Por medio de vosotros se conciben, mas no de vosotros. Y aunque estén a vuestro lado, no os pertenecen. Podéis darles vuestro amor; no vuestros pensamientos: porque ellos tienen sus propios pensamientos. Podéis albergar sus cuerpos; no sus almas, porque sus almas habitan en la casa del futuro, cerrada para vosotros, cerrada incluso para vuestros sueños. Podéis esforzaros por ser como ellos, mas no tratéis de hacerlos como vosotros: porque la vida no retrocede ni se detiene en el ayer. Sois el arco desde el que vuestros hijos son disparados como flechas vivientes hacia lo lejos. El arquero es quien ve el blanco en el camino del infinito, y quien os doblega con Su poder para que Su flecha vaya rauda y lejos. Dejad que vuestra tensión en manos del arquero se moldee alegremente. Porque así como Él ama la flecha que vuela, así ama también el arco que tensa"

Gibrán Jalil Gibrán

La Contra de "La Vanguardia"

"Tras la experiencia de dolor, jamás volverás a ser el que fuiste: eres otro. Si lo admites y admites que tu vida puede mejorar, aunque no esté esa persona querida, ¡renaces! Suena fácil, pero si a alguien se le muere un hijo, debe de ser muy difícil... ¿dífícil? ¡Es heroico! ¡Con ese dolor, abrir los ojos cada mañana es una heroicidad! Esos padres no saben verlo en ese momento, pero son verdaderos héroes. Al final sentirán a su hijo dentro de ellos, más cerca que nunca, y vivirán una nueva vida con él. ¿Cuanto tiempo tiene que transcurrir? Cada persona necesita su tiempo. Un año, dos... ¡Pero que nadie se sienta culpable si llega antes! El tiempo de duelo no es el barómetro del amor que sentías por alguien." Anji Carmelo

del llibre ABSÈNCIES

El nostre àngel DAVID

"Aunque los ángeles velan por nosotros, nosotros mismos somos capaces de ser ángeles para los demás. En medio de una intensa pena, es posible que nos preguntemos: '¿Dónde están mis ángeles?' sin ver a todas las personas angélicas que nos rodean. Es posible que no veamos o no sintamos todo el amor que nos traen. Es posible que no comprendamos que, de hecho, nuestro ángel aparece cuando un amigo o incluso un perfecto desconocido nos dice justo la frase perfecta en el momento perfecto". De EKR i David Kessler al llibre "Sobre el duelo y el dolor"

de Charles Péguy

"La muerte no es nada;

yo sólo estoy al otro lado.

Yo soy yo, vosotros sois vosotros.

Lo que he sido para vosotros,

lo seré siempre.

Nombradme por mi nombre

como siempre me habéis nombrado.

Hablad como siempre

lo habéis hecho:

no empleéis un tono diferente,

ni solemne ni triste.

Continuad riendo como

lo hacíamos juntos.

Rezad, sonreid, pensad en mi.

Que mi nombre sea pronunciado

en casa como siempre se ha hecho:

sin émfasis ni angustia.

La vida significa lo que

siempre ha significado,

el eje es el que siempre ha sido,

el hilo no se ha roto.

Porque estar fuera

de vuestro pensamiento?

simplemente porque estoy

fuera de vuestra vida?

YO OS ESPERO.

YO NO ESTOY LEJOS,

ESTOY AL OTRO LADO DEL CAMINO"

Escrit rebut per l'avi Àlex

Hola Sr.Alsina, permeti'm desitjar-li, a vostè i a tota la seva família, que aquestes festes de Nadal les puguin viure amb l'esperit que les caracteritza d'Amor i de Pau. Sé que aquest any no serà fàcil. Sr. Alsina, li haig de confessar que moltes estones entro al blog del seu nét David. Tot i que les primeres vegades se m'omplien els ulls de llàgrimes i la pena que m'invaia no en deixava continuar, amb el temps he après a mirar-me el blog d'una altre manera. Aquest blog no és simplement per llegir-lo, és per sentir-lo. Per sentir, a través dels pensaments, explicacions i fotos tot l'amor que en David va donar i continua donant i també, l'amor, estimació i afecte que tota la seva família, amics, companys i coneguts li continuen professant. Amb aquest blog he comprés que el verdader sentiment d'Amor no es pot tenir, sinó que s'ha de sentir. Mentre l'amor per en David sigui viu, el sentim viu, ell estarà i continuarà amb nosaltres. Amb tot el meu afecte, rebi una forta abraçada, Cristina Mayans

3 de novembre

Comienza este día con un corazón rebosante de amor, de dicha y de gratitud, con un corazón feliz por el hecho de estar vivo, por hacer lo que estás haciendo, por estar donde estás; y mira como brota la perfección de este día. Benditas las almas que pueden ver la belleza, la alegría y la armonía a su alrededor y las que sepan apreciarlas al máximo. El júbilo es como una piedra lanzada en medio del estanque; las ondas se expanden hasta los extremos más lejanos del estanque y después regresan al centro, llevando alegría a todo aquello con lo que entran en contacto en su trayecto. El amor es como un bálsamo curativo que sana todas las heridas, todos los daños, todas las penas; por eso ama con Mi amor divino; ama lo que se puede amar y lo que parece imposible de amar. El amor es la base de esta vida espiritual. Eileen Caddy La Voz Interior

DEU

Todos somos dioses. Dios está en nuestro interior. No deberíamos dejar que nuestros poderes mentales nos distraigan, puesto que son tan sólo indicadores a lo largo del camino. Necesitamos expresar nuestra divinidad y nuestro amor mediante buenas acciones, poniéndolas al servicio de los demás. Hay unos ciertos beneficios que se pueden obtener de experiencias trascendentales como son el aceptar la existencia de lo divino o el comprender que la vida es mucho más que la frase "si no lo veo, no lo creo". Nuestro camino es interior. Éste es el viaje más difícil y doloroso. Somos los responsables de nuestro propio aprendizaje. No podemos rechazar esta responsabilidad y echarla sobre las espaldas de otro, de algún gurú. El reino de Dios está dentro de nosotros.

Brian Weiss Lazos de Amor

"La mort de l'escolà"

Aquesta cançó es diu La Mort de l'Escolà de Joan Josep Mayans, i me l'ha regalat un bon amic. És un poema d'en Verdaguer de 1884 i parteix del fet real de l'enterrament d'Eudald Miró i Florensa, que va ser escolà a Montserrat des de 1857 fins a la seva mort, al 1862, als dotze anys. El text és molt frapant i la música molt bella. És una cançó especial per escoltar i pensar en el David. I li dedico al Josep Maria, monjo de Montserrat, i que ens està ajudant tant.

El Poema diu així: A Montserrat tot plora, tot plora d'ahir ençà, que allí a l'Escolania s'és mort un escolà. L'Escolania, oh Verge, n'és vostre colomar: a aquell que ahir us cantava, qui avui no el plorarà? En caixa blanquinosa mirau que hermós està, n'apar un lliri d'aigua que acaben de trencar. Té el violí a l'esquerra que solia tocar, lo violí a l'esquerra, l'arquet a l'altre mà. Sos companyons de cobla lo duen a enterrar. Lo rossinyol salmeja, salmeja més enllà; quan veu l'Escolania, calla per escoltar. Lo cant de les absoltes comencen a entonar; lo primer vers que entonen del cel sembla baixar, lo segon vers que canten se posen a plorar. Lo mestre de la cobla los aconhorta en va, les fonts ja són rieres, i les rieres mar. Oh patges de la Verge, bé teniu de plorar, al que millor cantava venint de soterrar. Los monjos també ploren, sols canta un ermità, sentint cantar los àngels i amb ells lo nou germà, aucell d'ales obertes que cap el cel se'n va. Mentre ell canta pels aires, lo violí sonà.

Del Llibre "Lecciones de Vida" de E.K.R. i David Kessler

A la larga perdemos todo lo que poseemos, pero lo que importa en definitiva no se pierde nunca. Nuestras casas, coches, empleo y dinero, nuestra juventud e incluso nuestros seres queridos sólo los tenemos en préstamo. Como todo lo demás, no podemos conservar siempre a nuestros seres queridos. Pero la aceptación de esta verdad no tiene por qué entristecernos. Por el contrario, puede proporcionarnos la capacidad de valorar mejor la infinidad de experiencias y cosas maravillosas que tenemos durante el tiempo que permanecemos aquí.

"La pédida nos hace repetir una y otra vez: "Estás en mi corazón". Al principio la frase es un clamor, una oración, un deseo. Pero, a medida que nos adentramos en el proceso de duelo y comprobamos la fuerza de los lazos que nos unen, se vuelve una realidad. Llega un momento en que nuestro ser querido ya nunca más se irá de nuestro lado porque su ausencia física nos ha hecho ver que en verdad está y siempre estará con nosotros, allí donde el amor lo ha instalado... en nuestro corazón"
Anji Carmelo

Bolg Kalidoscopi

"Tots els senyals inciten a reprendre camí,
records, desigs, i també la presència
d’aquest adolescent de llarga cabellera
que s’ha aturat no saps per què uns instants
davant mateix de la teva finestra.
Darrera la cortina has pogut contemplar-lo
sense que ell ho sabés
tenia el cos molt bell i una mirada
suau, melangiosa.
Per uns instants el seu món ha envaït el teu món.,
l’ha mestrejat sense cap violència.

Ara que se n’ha anat, tu el recordes ;
però el que d’ell resta en aquest poema,
més que el record, és l’impuls amb què
t’ha obsequiat sense saber-ho"

Miquel Martí i Pol

Per preservar la veu (1985)

nespres

Per cert, fa poc vaig veure els primers nespres de la temporada. El David es pirrava pels nespres, una de les fruites més efímeres que hi ha, i tenia molt clar que només era temporada a l’Abril i al Maig. Cada any, quan veia els primers nespres, sempre li comprava. A casa li dèiem mikakus, què és el nom que reben a Badalona, d’on eren els avis de l’Anni. Fa poc el David ens va dir que ja no els volia anomenar així, perquè era una paraula de nens petits i ningú l’entenia quan la deia. L’any passat, el David se’n va anar al maig, amb els darrers mikakus de la temporada. Ho recordo perfectament. Amb l’Anni vam fer el comentari: “quan tornin els mikakus haurà passat un any sense el David”. Doncs ja estan aquí.

5 de març del 2008

"Àlex, fill meu, ja fa un any que ens vas deixar. Ha passat tan rápid...Moltes vegades et sento tan aprop, quan bufa el vent, quan passa una cosa imprevista, quan una situació em fa riure. Penso que ets tu, un esser ara superior, que ens estás intentant consolar.Moltes vegades es fa difícil, molt difícil, seguir endevant amb ànims, pero llavors penso en la teva mare i la teva germana que necessiten tot el suport i carinyo que les pugui donar.
T'estimo, t'estimem.
Papa, 05-mar-08"

Extret de la pàgina WEB de l'Àlex http://www.alexmanz.com/

Descansa amor meu,
Tanca els ulls i adéu;
la lluita s’ha acabat,
el teu cos descansarà.

Els àngels vindran per tu,
i volant et portaran
cap un lloc ple d’alegria,
on jugaràs sense parar.

Entre els núvols saltaràs
i cançons mil tocaràs
des d’aquí et sentiré
com em cantes des del cel.

Et recordo bell David
com un àngel terrenal
amb el somriure als teus llavis
fresc i nítid com manantial.

Però també ets la papallona
que amb les ales obertes
ha deixat en forma d’ones
un aroma d’innocència.

Carme Rivera

El sueño con el ángel

Abel Nortes

Un día soñé con un ángel,
(...)

“Quisiera llevarte conmigo,
pero todavía no es tiempo,
debes seguir viviendo
para seguir creciendo,
no te aflijas,
que cuando sea el momento,
yo vendré a buscarte;
(...)

sigue sonriendo y
disfrutando de la vida
porque en el sitio que estoy
tengo muchos amigos;
está alguien muy especial;
alguien con quien platico
de muchos temas interesantes;
también está un pequeño ángel
que llegó en Mayo,
estaba un poco asustado,
pero aquí también lo recibimos
todos con mucho amor;
(...)
Así que, como verás,
estoy bien, pero a veces me pongo
triste porque te veo llorar;
porque veo el dolor de tu corazón
y eso me hace perder
una pluma de mis alas.
Así que, quiero que rías,
quiero que goces de
tu familia,
de tus amigos y amigas
que pasees y que conozcas
sitios y personas nuevas.
(...)

Siguió sonriendo y
se fue difuminando
y alejando poco a poco.
Cuando realmente desperté
en lugar de lágrimas
en la almohada
tenía una pluma de sus alas.

Carme

Caminada en Record de l'Alèxia 9-3-2013

Demà dissabte 9 de març tindrà lloc una Caminada Soldària en record de l'Alèxia i amb l'objectiu de recaptar fons l'Obra Social de l'Hospital Sant Joan de Deu en la seva lluita contra la leucèmia infantil.

"Tu somiaves perquè t'agradava viure, Alèxia i per això mai et vas creure, o quasi mai, que una malaltia com el càncer podia ser capaç de creuar-se en el teu camí i impedir-te de viure tot el que la vida tenia per oferir-te. D'aquí poc caminarem junts per recaptar fons per lluitar contra la leucèmia. No sé quants hi serem, però segur, estem segurs que tots el que vindran pensaran en tu, en el que t'agradava viure, aquest estar amb gent que recorda la mare que sempre deies, 'quan sigui gran vull viure en una casa plena de gent'."

ASIER

Ahir, dia 29 de gener, va fer cinc anys que l'Asier ens va deixar físicament, amb 18 anys. L'Asier segueix protegint i guiant la Paki, la seva mare, una persona molt especial que durant aquest temps ha sabut transformar el profund dolor per la pèrdua de l’Asier, per un amor infinit, un amor que escampa incondicionalment. La Paki dedica la major part del seu escàs temps lliure a ajudar, donar consol, i mostrar un camí d’esperança a tots aquells que es creuen pel seu camí i que també han patit aquesta prova tan dura com és la pèrdua d’un ser estimat. En el nostre cas, l’endemà mateix del comiat del David, la Paki va trucar a la nostra porta i va aparèixer, talment com un àngel. I no sé que hauríem fet sense ella. En el dia d'avui, molts records a ella, al Toni i a l'Asier, amb tota la nostra estimació i admiració.

Gener 2008

Joan

Aquest és el Joan, de l’Escola de Música. El David estava molt orgullós de la seva amistat, perquè era un dels grans. Tenim força fotos del David on surt ell, potser perquè el David sempre procurava estar-hi a prop. Nosaltres, en silenci, ens estimem molt al Joan. Avui me l’he trobat pel carrer, i de manera encantadora, ens ha preguntat per nosaltres i ens ha explicat que ha començat estudis d’un tercer instrument. Malgrat tot, m’ha fet sentir feliç i agraït per tot el que li va donar al David.

David Vila

En David Vila ens va deixar al juliol del 2006 amb 30 i pocs anys, víctima de la leucèmia. Era (és) una persona brillant en el camp de les arts i també en l'esport. Com a curiositat, amb 7 anys va ser designat el nen més maco d'Espanya. El seu germà, en Lluís, és un correcat amb qui hem compartit molts sentiments, i que de seguida es va posar en contacte amb mi per oferir-me la seva ajuda. Li envio una forta abraçada. A més, el Lluís és un artista excel.lent. vilatrenca.blogspot.com

Publicat el 6-gener-2008 a La Vanguardia

Avui ha sortit això publicat a La Vanguardia. El Sr. Segarra ha fet un altre article sobre Budapest on dóna resposta a la meva carta i a la d'un altre lector. No m'acaba d'agradar el to general de l'article, però en qualsevol cas agraeixo les seves disculpes i ja li he fet arribar aquest agraïment. En l'article s'esmenta el cas del David. Aquest és un fragment de l'article:

(...)"en el mes de mayo del pasado año, su hijo David, un niño de 12 años, fue atropellado mortalmente en Hungría, donde participaba en un festival para jóvenes músicos. Y el niño David fue trasladado a un hospital público de Budapest en el que permaneció cuatro días, en situación de muerte cerebral, y donde, según cuenta su padre, fue estupendamente atendido. Yo le creo y le pido disculpas y entiendo que esté ofendido por lo que dije en mi anterior crónica. Ahora bien, eso no quita que yo mantenga lo escrito. El caso del pequeño David (un caso que me consta que en Budapest se conoce y se recuerda) y otros casos protagonizados principalmente por extranjeros en los hospitales públicos de Hungría son la excepción que confirma la regla. (...)LA VANGUARDIA 1.pdf ">

Cliqueu a la imatge per llegir l'article sencer

En record de l"Àlex Manz

Aquest és l'ÀLEX, un noi de Sant Quirze que ens va deixar amb només 16 anys el 5 de Març d'enguany, dos mesos abans que el David. La seva mort va causar un fort impacte en el David, i el va esmentar diverses vegades tot i que no el va conèixer, però és que el seu accident va causar commoció al poble. Ahir vam conèixer als seus pares, l'Andreas i la Teresa, encantadors, ens van fer sentir molt bé, i vam poder compartir experiències i emocions. Una forta abraçada per ells. Crec que per fi l'Àlex i el David ja s'hauran conegut.

Arxiu del Blog del David

dissabte, 11 de gener del 2020

Carta al David

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada